“Si ets tan progre, ¿per què no baixes de la tarima i m’encules davant de tothom?”

“La prova fefaent que Maig del 68 va acabar caient en un parany preparat per la seva pròpia debilitat intel·lectual el vaig poder viure uns quants anys més tard, el 1973, en una sessió d’ingrata memòria, a la gran sala de la Universitat de Nanterre. A una taula presidencial (ja comencem malament, doncs), seien Julia Kristeva, Jean-Pierre Faye (autor d’un celebrat llibre sobre el llenguatge dels totalitarismes), aquella maoista d’estar per casa que es deia Maria Antonieta Macchiochi i Philippe Sollers, un dels grans cantamanyanes de la cultura francesa dels últims cinquanta anys. Darrere seu, entre altres, hi havia Pier Paolo Pasolini, encara viu. Llavors, entre el públic, va alçar-se una colla de monstres vestits mig de moutards mig de sàdics-leather, amb armes blanques i ferros negres a pertot, que es deien maoistes de la fracció del no-sé-què; i el cap de la colla, adreçant-se a Pasolini, li va engegar: “Si ets tan progre, ¿per què no baixes de la tarima i m’encules davant de tothom?” I es va abaixar les calces, tot presentant el darrere a la mesa en ple. Pasolini es va quedar aterroritzat, i em va semblar, com una premonició, veure-li la mort al rostre. Els assistents van contemplar el membre majestuós —més senegalès que xinès, la veritat— del maoista, i els de la taula no van saber respondre res. ¿Li havien de dir: “feixista”? No podien. Estaven atenallats per un reguitzell d’eslògans que, sense haver-se’n adonat a aquelles altures, se’ls giraven en contra com un bumerang. És un dels espectacles més deplorables que he presenciat a la vida, el més degradant i el que més m’ha convençut que aquella dita “revolució” estava, lamentablement, no solament mancada d’estratègia política, sinó també d’un fonament intel·lectual prou sòlid”.

servido por citas-y-desplantes sin comentarios compártelo