“Recordo una història que va aparèixer en una determinada revista o en un diari vell, explicada com a veritable, i que tractava d’un home que va desaparèixer de la vida de la seva dona durant un llarg període ... L’home, amb el pretext que se n’anava de viatge, va llogar unes habitacions al carrer del costat de casa seva i allà,
sense que ni la seva dona ni els seus amics sabessin res, i sense la més petita ombra d’explicació per a un auto-exili com aquell, hi va viure durant més de vint anys ... Després d’una tan llarga llacuna en la seva felicitat matrimonial —quan la mort va haver estat considerada certa, el seu patrimoni saldat, el seu nom llicenciat de la memòria, i quan la dona portava ja molt de temps resignada a la seva tardoral viduïtat— va entrar per la porta una bona tarda, com si només hagués estat absent un dia, i es va convertir en un espòs amorós fins a la mort”.

(Wakefield, Nathaniel Hawthorne, 1837)

*************

“Un ciutadà de Gran Bretanya, deien els diaris la setmana passada, va agafar un bon dia de l’any 2002 una canoa i se’n va anar a fer esport per les costes d’Anglaterra. L’home no va tornar a casa; al cap d’un mes van trobar la canoa, feta estelles. Cinc anys més tard, l’home s’ha presentat en una comissaria de policia, a Londres, ha dit que no es recordava de res, i ha declarat que era una missing person. Per poc perspicaç que sigui la policia anglesa —i ho és gràcies, entre altres coses, a les novel·les de Sir Conan Doyle i Agatha Christie— entendrà que això va ser una tramoia ordida serenament pel matrimoni: al cap d’un any de la seva desaparició, l’home va ser declarat difunt a efectes legals; la “viuda” va cobrar un tall de diners de les companyies d’assegurances; i l’home, que de fet havia tornat a la casa familiar d’estranquis ja fa tres anys, va ser amagat durant tot aquest temps en una mena de zulo que la sàviamuller havia construït a la casa conjugal. Volien viure junts en una nova casa, al Panamà, però l’home necessitava tenir el passaport en regla: la seva visita a la policia ha desbaratat tots els seus plans, i ara l’espera la justícia, també el ridícul: “Per a nosaltres, com si vol continuar en el fons del mar”, va declarar una tia seva, vella i tan ampla”.

Wakefield i el Sr. Darwin; Jordi Llovet. El Pais, Quadern, p. 5 .